A les 5 del matí sona el despertador, estem al pàrking de Vallter 2000 en
Toni, en Cesc, en Jaume, el nostre gran assistent Lolo i jo. Per mi ja es tot
un èxit estar aquí, la setmana anterior la vaig passar entre antibiòtics i
ibuprofens: arribo molt justet però amb molta il·lusió per completar el repte
del ter, 225 kilòmetres seguint el recorregut del riu Ter fins a l'Estartit.
Sortim a les 6:45 amb 45 min de retràs degut a una organització lamentable
que anirà empitjorant al llarg del dia.
Previsions de molta pluja que es compliran ben aviat. Sortim per baixada
rapida d'asfalt fins a Camprodon i per pistes i corriols fins a Sant Joan de
les Abadesses. Via verda fins a Ripoll i rumb sud cap a Manlleu on comencen les
primeres pujades importants i les primeres pluges.
Rodem tots quatre junts amb bons relleus i la pujada que ens allunya del
riu fins a santa maria de Besora la fem a bon ritme recuperant moltes posicions
fins a col·locar-nos entre els 20 primers.
Avituallament i baixada rapida per asfalt i comença la pluja forta i els
llamps apropant-nos al km 100 cap a Manlleu. Diluvi universal. Hem fet un bon
grupet de 8-10 corredors. En Lolo ens fa una assistència excepcional com sempre
i ens passa un impermeable al Jaume i a mi que ens va de perles. “Tupper” de
pasta a Manlleu i anem cap a la zona dels pantans de Sau i Susqueda on el
terreny i el perfil son, clarament, el mes complicat de la ruta i mes desprès
de 110 km de cursa.
Jo ja tenia clar que la setmana malalt i l’antibiòtic em passaria factura
en un moment o altre... doncs arriba el moment: les cames es comencen a posar atòniques
(dures) de manera no proporcional a l'esforç, li comento al Toni que el ritme
esta sent massa dur per mi i la seva mirada ja m'ho diu tot: "xaval,
prepara't pel calvari ja que el ritme es correcte i el problema el tens
tu".
Aconsegueixo aguantar el ritme del grup fins al pantà de Sau a dures penes.
El tram entre Sau i Susqueda passa a la meva col·lecció de DOLOR. Terreny molt
tou i pedregós, tobogans constants i sense forces, lluito amb tot per no baixar-me
de la bici, el grupet ens abandona, els meus companys es queden darrera meu,
impotents, assistint al drama en silenci. No parla ningú: jo no puc i ells
suposo que no saben que dir. Intenten donar-me roda però el terreny es massa
irregular i la perdo. No se quants minuts van passar , no podia ni ficar la ma
al mallot i agafar un gel, tan sols em concentrava en suportar el dolor
esperant que el terreny millores i poder recuperar forces. Us podeu imaginar també
el meu disgust pels minuts que faig perdre als companys, se que no em deixaran
sol, encara que els hi demani, se que es quedaran amb mi passi el que passi i això
encara m'afegeix mes pressió.
Aquests moments son molt importants per un esportista de resistència, son
els mals moments dels que aprens molt, veus com estan els límits i com t'hi
afrontes, veus el teu límit físic i com hi respons mentalment.
Finalment arriba l'asfalt i la presa de Susqueda, i la baixada. Puc menjar
gels i agafar roda dels meus companys i em vaig refent(senyal de que tenia una
bona forma física). Encara no m'he refet mentalment del drama que ha passat i
de les 4 hores de pluja que hem passat quan arribem al Pasteral i a la via verda
de Girona i ens diuen que anul·len la cursa per mal temps. Just ara que comença
a sortir el sol i quan ja portem 140 kilòmetres.
Ja sabeu que quan relato fets extraordinaris no m'agrada barrejar gent
mediocre que no es mereix robar protagonisme al relat, per tant, deixaré de
banda el tema del criteri de l’organització (quina llàstima rebentar una idea tan
bona). Nosaltres som una escola de raids i amb un caràcter molt marcat que va
mes enllà de les curses i els dorsals. Decidim entregar els dorsals i demanar
quatre entrepans de llom amb formatge, canvi de roba amb la nostra assistència
que, com sempre, ja esta aquí. Reorganitzem els 80 kilòmetres que ens queden i
seguim el nostre repte sense dubtes.
Rodem ràpid fins a Girona, els companys em porten a roda com un rei i jo
vaig dosificant forces amb la calculadora al cap barallant-se amb el cor que
vol ajudar i donar relleus.
Ens tornem a trobar amb en Lolo a Flaça, i jo pateixo molt en els trams
semiinundats plens de grava. Els companys esperen, jo lluito per reenganxar-me.
Km 180, trams ondulats d'asfalt i pistes fins a la presa de Colomers i fem
la ultima parada a tocar a Verges. El meu pare ens ha comprat coca-cola, xips i
olives per aquest últim avituallament... Ole tu!
En Cesc i el Toni donen relleus magnífics, en Jaume aguanta amb molta
dignitat i jo vaig incrustat a roda de qui puc sense cap dignitat: es el que te
anar amb les llums d'alarma patint des de fa 100 kilòmetres.
Desprès de 11h45 minuts arribem a la platja de l'Estartit i la gola del
Ter.
Hem aconseguit el repte, he aconseguit empènyer els meus límits físics i
mentals en una cursa per la qual no estava al 100% , hem treballat com un equip
demostrant experiència i caràcter i capacitat de patiment i ,el mes important,
els meus companys m'han tornat a demostrar que son uns grans esportistes però
sobretot son unes persones extraordinàries que m'estimo moltíssim. Per
vosaltres Toni, Jaume, Cesc i Lolo el meu reconeixement com a
"Finishers" que ens ha negat l’organització.
.jpg)